L’estel de Khalima

No sempre es més savi aquell que pacient espera a que la seua saviesa s’estengui, sinó el que utilitza els seus pensaments per a lluitar contra els dels demés.

Fa dos dies va tornar a les meues mans el llibre amb el secret millor guardat del món. Un manuscrit que s’atribueix a farsants, jueus, extraterrestres o àrabs, lletres que ningú comprén, dibuixos en apariència simples, quotidians. Un exemplar sense firma ni pròleg que pertany a la meua família des del segle XV, des del mateix moment en el que Khalima, l’avia d’or, va decidir amagar en les seues fulles la salvació de la humanitat.

Fulles i fulles de paper groguenc tenyit de colors brillants com pedres precioses, línies fines de color negre que s’entrellacen en una infinitat de paraules incomprensibles. Des de que el text caiguera en mans de l’emperador Rodolfo II de Bohèmia, ben entrat el segle XVII, els meues avantpassats el perderen de vista. Diuen que de forma intencionada.  Els meus pares mai em parlaren d’ell i en els dinars familiars es va convertir en un tema tabú. Una vegada vaig sentir com el meu oncle Khaled relatava entre murmuris l’anècdota d’un llibrer lituà que havia aconseguit un bon lot de 30 textos propietat d’un col·legi Romà. Corria l’any 1912 i entre totes aquelles cobertes mullades de pols viatjava en secret la meua iaia Khalima. “Pobre Wilfrid!” narrava l’oncle, “qui anava a dir-li que aquell regal seria l’aliment de la seua pròpia destrucció”. I es que pareix ser que el llibrer va embogir sense remei al ser incapaç d’entendre una sola lletra d’aquell manuscrit.

La meua passió per aquella herència familiar incrementava com un foc que avives amb fusta vella: cada historia que sentia a amagades, cada cop que les cares dels meus pares canviaven de color al sentir parlar del tema: “Shamia, fes el favor de no buscar el llibre”. Ma mare l’odiava profundament.  Jo assentia, però les dues sabíem que el meu cap es perdia en aventures sense nom arropades per una frase d’algun savi amb el cor gran: “Un llibre es com  l’amor de debò, lluny de buscar-lo, tingues paciència i espera, doncs t’acabarà trobant”. I ací el tinc a les mans, el manuscrit Voynich al que he estat esperant durant tota la meua vida.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERA

Era de nit en Ouarzazate i els meues germans ja dormien. No sabia com desaparèixer sense ferir a ningú així que vaig partir quant sols els estels m’espiaven. Si aquell llibre era la salvació de la humanitat necessitava tenir-lo. En el meu poble la gent no tenia res que menjar. Cultivàvem verdures, olives, i figues però mai no era suficient per a pagar a les grans companyies que ens deixaven les llavors. Teníem aigua de sobra entre muntanya i muntanya encara que estava contaminada per una fàbrica francesa instal·lada prop del jaciments i teníem que guardar algunes monedes per a comprar aigua embotellada.

 Era una nit freda i rere meu s’alçava el desert com una catifa infinita. Havia decidit partir cap a Marrakech i buscar alguna pista per la que començar la cerca. Les paraules del meu pare retrunyien en les meues artèries com un eco pesat: “Una dona sola no pot anar pel món, no és ningú”.  La veritat, tenia por, però pensava en ella. L’avia Khalima era una llegenda de la família. Alguns l’adoraven i altres l’odiaven, com passa amb tot aquell que persegueix els sueus somnis i els troba.  Va néixer en un poble prop de Granada en 1402, quant encara resistia el feu andalusí. Sense saber com, va recórrer a peu una Europa devastada per les guerres i va conèixer a gent de tots els imperis i religions. Conten que va muntar dromedaris i elefants, que va escriure rondalles màgiques per a l’emperador Constantí i que gràcies a ella Lleó l’Africà es va salvar a les Costes italianes. De xicoteta, mai no va anar a la mesquita ni va pronunciar una sola oració, va néixer amb l’esperit lliure i la força suficient com per a que la pressió social no enterrara les seues ales en un rebost fosc. Sempre es va negar a creure algunes coses. Deia que si les dones haguéssim eixit de la costella d’Adam, l’home tindria una costella menys… Dels seus viatges per Europa va descobrir l’opressió a la que totes les dones de tots els pobles estaven sotmeses. Va conèixer al grup més nombrós de les bruixes del Nord , que va desaparèixer més tard, quant al 1610 l’Inquisició va cremar en una plaça de Logronyo a les que encara vivien. Totes resistiren la temptació de salvar la seua vida a canvi d’una mentida.  La por, deia la iaia, es allò que ens espenta a cremar l’ intel·ligència, doncs pot obrir portes cap a un futur incert i al poder li agrada controlar tots els poms.  Quant poc havien canviat les coses des d’aquells relats!  Vestida i abillada amb el meu hijab blau maragda, em va costar treball que a Marrakech em prengueren seriosament. La història del manuscrit causava rialles absurdes en qualsevol cercle i sols rebia mirades de llop, picades d’ullets i varies proposicions de matrimoni o treballs de prostitució. Al sisé dia, se’m va apropar una dona vestida de color safrà. M’havia sentit buscar informació sobre un text perdut i volia entregar-me alguna cosa. Als seus ulls es veia que havia estat esperant aquell moment des de feia temps.

– Guarda-ho bé, i no l’hi ensenyis a ningú, tret que tingui un tatuatge com aquest.

Em va allargar un tros de paper vell i gros, deixant entreveure un dibuix en la seua monyica. Vaig  guardar aquelles línees en la meua memòria el millor que vaig poder. Internet em va rebel·lar que es tractava d’un antic símbol de bruixeria relacionat amb un moviment medieval de dones que es reunien clandestinament en llocs dispars del planeta per a “preparar el colp blau”. No hi havia més informació. Em vaig preguntar si la iaia formaria part d’aquella associació i em vaig adonar, per primer cop, de que les bruixes foren les primeres dones lliures de la historia medieval, que pagaren amb les seues vides per no sotmetre’s a la dominació d’una societat patriarcal i opressora. En un trajecte que va durar més de 4 setmanes, vaig aconseguir arribar a Nador.  D’alguna manera havia decidit que en Granada m’esguardaven totes les respostes i havia d’arribar-hi com fora.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

En Nador em vaig trobar un grup de 15 joves de tot arreu que em contaren lo difícil que era entrar a Espanya. Es sorprengueren de veure’m allí. ¿Com se m’havia acudit emprendre aquell camí?, em preguntaven ells, que estaven exactament en la mateixa situació. Vaig decidir seguir-los cap al massís del Gurugú, on descansaríem fins estar preparats per al gran salt.  Al voltant d’una foguera i menjant  sèmola aiguada, com si el destí m’hagués deixat engrunes de pa per mostrar-me el camí, vaig ensopegar amb la següent pista. Un antropòleg guineà que lluïa en la seua mà aquell símbol tatuat. Estàvem sols. Li vaig contar la historia amb pels i senyals sense donar-li temps a pronunciar paraula alguna. A trompellons i sobresaltada vaig treure aquell tros de paper que la dona de safrà m’havia estés. Boko el va revisar junt al foc amb els ulls il·luminats d’il·lusió. “ Es parte del manuscrito”, va dir. Fosquejava, i el relat d’aquell home em va deixar muda. Viatjava a peu des de Guinea Equatorial per a assistir a la mil·lèsima segona reunió del colp blau a Granada. Precisament!  Em va explicar com el moviment havia crescut entre ombres, i que quantes més injustícies es derivaven de la societat patriarcal que permetia la violència sexista, que obligava a les dones a ser presses del seus cossos, que negava als homes els seus drets paterns, que es glorificava d’alliberar a la dona perquè li permetia l’accés al competitiu univers masculí… Quantes més injustícies, repetia, més tinta es derramava en les monyiques del món. “Muñecas manchadas Shamia. Muñecas con imperfecciones. Muñecas con decisión”.

Vaig decidir seguir a Boko fins on m’arribaren les ganes. El pas per la frontera va ser dur i vaig tenir sort de que els meus companys em protegiren de la policia marroquí que en varies ocasions m’havia arraconat per violar-me a plena llum del dia.  Covards armats que es mouen en grup, incapaços tan sols de mirar-me als ulls…

Amb alguns anys de més i alguns quilos de menys vaig arribar a la ciutat més bonica que havia vist mai: carrers empedrats feia centenars d’anys, basars i bars abraçats per curioses i diverses multituds. El menjar i la música dansaven al seu aire coronats per la més gran de les senyores del temps: La Alhambra de Granada, el castell vermell.

Entrarem a una minúscula llibreria del barri del Albayzin. La seua façana blanca i la porta blava no la feia destacar de la resta de vivendes, però aletejava en el seu picaport el petit símbol pintat. Aquella reunió íntima i alegre em va portar a començar un viatge per tot el món.  Pareixia que el Manuscrit estava en mans d’uns investigadors de la Universitat de Yale, a Estats Units, que l’havien confiscat per a donar una resposta definitiva a aquell llenguatge sense sentit. Vaig descobrir que hi havia una gran discussió intel·lectual sobre aquelles fulles velles que movien tantes passions, i que fins i tot s’hi feien seminaris.

DSC_0574 DSC_0375

Després de molts anys de viatges, d’estudis i treballs vaig aconseguir doctorar-me en filologia. Segons vaig entendre, en aquest sistema no importen els coneixements que tingues sinó els papers oficials que ho demostren.  La Universitat de Yale es negava a creure l’historia de la iaia Khalima i sols veien en mi una farsant  amb el cap ple de  llegendes  i una fulla a la mà que havia robat d’algun mercat. La única possibilitat d’aconseguir el llibre, em vaig dir, era formant part de la investigació.

Asseguda en un despatx fred i molt allunyat del calor de la meua terra,  amb l’esperança de que el colp blau canvie aquestes estructures que oprimeixen els humans i el seu entorn, vull compartir amb vosaltres allò que la iaia es va molestar en amagar entre dibuixos d’estels i de flors.  Escrit en àrab clàssic s’ajuntaven aquestes lletres:

Ni una sola de les paraules d’aquest llibre té cap significat, perquè mentre hi haja un misteri que resoldre, una peça que no quadre, sempre hi haurà l’esperança de que les respostes que tenim poden no ser les correctes

Seguint l’esperit de la iaia, allà els he deixat, als investigadors de Yale, creient que estan davant d’un llibre científic escrit per un capellà erudit molt observador. A la teua llum, Khalima.

Mónica García

Relat premiat al concurs “Conta’m dona” de l’Ajuntament de Catarroja, 2015.

Fotografies Pròpies.

 Inspirat en un manuscrit real.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s