La necessària i no revolucionaria Taxa Tobin als moviments financers

El moment actual de globalització compta amb una paradoxa clara: els capitals es desplacen arreu del món mitjançant un sol clic buscant beneficis mentre les persones continuem tenint barreres. La crisi actual que començà per una crisi financera ha tornat a treure el debat sobre la conveniència de posar un impost a les transaccions financeres especulatives amb la finalitat de què cada cop siguen menys, i, segons algunes propostes, recaptar impostos per invertir-los en projectes socials i de cooperació. Les idees són moltes i estan sobre la taula, de fet el Parlament europeu ha aprovat una proposta i la Comissió Europea ha elaborat un altra iniciativa, però els problemes no són petits, porten el nom de paradisos fiscals i carreguen amb la condemna de la manca de voluntat real. Parlem amb Enric Pastor, membre fundador d’Attac al País Valencià, i amb Enric Lluch Frechina, doctor i especialista en ètica econòmica des d’una perspectiva cristiana.

CSC_0544

Enric Lluch Frechina al seu despatx al CEU

DSC_0520    Enric Pastor a una cafeteria de València

Inicis de l’especulació financera i la Taxa Tobin

En 1992 un dels especuladors més grans del món,George Soros, ens va demostrar que una sola persona podia acabar amb la moneda d’un país. Amb un joc de compra-venda de  lliures esterlines a la borsa, va aconseguir que la lliura valguera el 15% del seu valor original i ell va guanyar mil milions de dòlars en un sol dimecres, batejat com Black Wednesday, , tornant-les a vendre quan recuperaren el seu valor habitual. A pesar de què Gran Bretanya va patir-ne les conseqüències,uns anys més tard es demostrà que no s’havia aprés res dels perills del sistema financer. Va començar la crisi dels Dracs Asiàtics de 1997. Enric Pastor, ex-sindicalista i membre d’Attac al País Valencià, en contextualitza aquesta història que va ser l’impuls de la Tasa Tobin. 

Als noranta,una serie de països de l’Asia Oriental, pensaren que el millor que es podia fer per desenvolupar un país era industrialitzar-se. Pactaren unes condiciones favorables al capital estranger perquè les economies occidentals invertiren, però el resultat no va ser tan bo com l’esperat. En aquell moment, si el benefici d’inversió no superava el 10% no es veia rendible, i com que aquest va ser el cas els inversors es retiraren i a més reclamaren les teòriques inversions que havien fet. Fàbriques senceres de productes de consum com ara cotxes tancaren d’un dia per a un altre en uns països on no existien garanties socials i en un context en el qual moltes famílies s’havien traslladat del camp a la ciutat a treballar. S’ha de sumar també les conseqüències als països occidentals com Estats Units, que va traslladar part de la seua industria de cotxes a Àsia i va perdre molts llocs de treball al seu territori. Igual que en el cas de George Soros, a ningú, ni tan sols als fons de pensions que tal com assegura Enric Pastor foren els principals inversors especulatius, se’ls va demanar responsabilitats.

Tot açó va ser possible perquè en 1971, abandonant els pactes del final de la Segona Guerra Mundial de Breton Woods, Nixon va decidir que la moneda americana ja no estaria recolzada  per les reserves d’or dels Estats Units. La resta de països del món va acceptar el canvi d’estatus, passant a ser el valor de les monedes 1, en relació amb el del dólar als mercats financers, operant així el dólar com a patró de reserva monetària mundial. A partir d’aquell moment es va desenvolupar l’economia financera especulativa.

Tot aquest context de la crisi dels dracs asiàtics va propiciar que tant  l’Organització de Nacions Unides (ONU) que buscaven una forma nova de finançament per a lluitar contra la pobresa, com ara personalitats com Ignacio Ramonet, reprengueren la idea que el premi Nobel d’economia James Tobin va proposar al 1972. Segons Tobin, era necessari un impost a les transaccions financeres amb la finalitat d’estabilitzar l’economia global i eliminar moviments de curt termini (hores, dies) de tipus especulatiu. Les seues paraules eren que calia posar un poc de sorra en l’engranatge de l’economia financera perquè no es moguera tan ràpid. Al contrari del que es podria pensar, Tobin no era d’esquerres (en el nostre sentit de la paraula) ni molt menys, de fet, s’ha canviat el nom de la taxa per Impost a les Transaccions Financeres (ITF) perquè Tobin no volia que el seu nom s’associara a moviments d’esquerra.

Què és exactament?

De fet, l’ ITF no és ni molt menys una taxa revolucionaria. Sols pretén ser un impost a certes transaccions financeres per eliminar, almenys en part, les transaccions a curt termini de moneda de tipus especulatiu. Açò per suposat, depenent dels projectes, ja que hi ha qui defén que ha de ser per a totes les transaccions i hi ha que defén que sols per a les d’aquest tipus. Però, ¿per què precisament les de curt termini i les de monedes?

Hi ha dos tipus d’economia. La productiva, que a més de generar serveis i productes de consum reverteix en la societat (en major o menor mesura) a través dels impostos com ara l’IVA, l’IRPF o l’ Impost de societats, i l’especulativa que no genera ni creixement real, ni llocs de treball, i com que no està taxada ni regulada no reverteix en la societat de cap manera. Sobretot a partir de l’operació de Nixon de 1971 i arràn de les presidències USA de Reagan (1981-1999) i Thatcher al Regne Unit (1979-1990). L’economia especulativa sols busca el benefici a curt termini i no mostra iterés ni per les idees innovadores, ni la solvència de les empreses ni els treballadors. Aquestos moviments solen ser de curt termini perquè compren una cosa quant el preu és molt baix i la venen quant el preu és un poc més alt.

Segons Enric Pastor, es calcula que entre el 80 i el 85% dels moviments de diners al món són especulatius, ja que no estan lligats ni a l’ inversió ni al comerç de bens ni serveis, sinó a comprar diners sobre diners, és a dir, compra-venda de divises. Aquests intercanvis de moneda solen ser de duració inferior a una setmana i són els que inicialment eliminaria l’ impost de l’ITF. Per exemple: un banc compra 100 bilions d’euros d’un aliment i unes hores més tard ho ven sols un 0,1% més car. El benefici net és de 100.000 euros sols en unes hores. Si aquest banc pagara una taxa del 0,1 per cent per cada moviment, és a dir 0,1 per comprar més 0,1 per vendre, deixaria de ser rendible aquesta compra-venda que no reverteix en la societat de forma positiva.

El 0,1 és un número orientatiu, ja que no està clar quin ha de ser el percentatge que es pague per cada transacció. Enric Lluch Frechina, doctor en Ciències econòmiques i especialista en ètica econòmica des d’una perspectiva cristiana, assegura que l’ impost hauria de ser almenys del 0, 5% i en una situació ideal de l’1% per ser realment efectiu. Segons Frechina, si als 13 bilions d’euros de l’ import de les accions a la borsa espanyola a 2011 tingueren l’ impost de l’1% hagueren recaptat 132.000 milions d‘euros. I si fem l’ajust de les inversions que no s’hagueren fet a causa de l’impost l’estimació és que almenys una tercera part s’haguera mantingut i haguera suposat arreplegar uns 33.000 milions d’euros, que és el que paguem ‘interessos pel deute públic en un any.

Una manera molt fàcil de resumir-ho, seria aquesta frase d’Enric Frechina: “Si compres el pa has de pagar l’ IVA i si compres una acció no has de pagar res. Que per menjar pagues però per guanyar diners no és una discriminació relativa brutal”.

Paradisos fiscals: un problema                                                                                                                                         

Òbviament, res de tot açò és tan fàcil. Segons apunta Enric Pastor, membre d’Attac, la Taxa Tobin té ara un gran problema pràctic: si s’aplicara  els diners s’escaparien als paradisos fiscals. Un paradís fiscal (denominat també centre financers offshore) és un lloc físic, fiscal i bancariàment opac, on es paguen uns impostos molt reduïts o inexistents i on hi ha un compromís de no revelar informació financera als estats. Per aquest motiu serveixen de refugi per a grans fortunes que volen evadir impostos i per a diners il·legals que no es poden declarar en altres països, com ara els provinents del tràfic d’armes, del terrorisme o del comerç de dones, xiquets i drogues. A més, també arrepleguen el que es diu les accions del Shadow Bank, operacions no declarades dels bancs arreu del món. La majoria, segons Enric Pastor, són paradisos ubicats en propietat territorial d’Estats Units i Gran Bretanya. La llista en Europa no és curta: Suïssa, la City de Londres, Gibraltar, Andorra, Luxemburg, Holanda (“ és un semi paradís” segons Pastor), etc. Enric afirma que Suïssa és el paradís tradicional, “el veterà”, sobretot en matèria de diners de dictadors i “altra bona gent”, però que la City de Londres és el principal paradís fiscal del món quant a transaccions per segon i volum de negoci.

L’OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic) va fer  una llista de paradisos fiscals a finals de la dècada dels 2000.  A la reunió del G8 a Londres el 2009 varen arribar a algunes conclusions al respecte, entre elles que si els paradisos fiscals que havien enumerat arribaven a un acord amb altres dotze estats per compartir informació fiscal deixarien de ser considerats com a tal. El que va passar és que els paradisos firmaren un acord entre sí de manera que complien aquesta condició. Ara, tècnicament, hi ha sols dos petits territoris a la llista de l’OCDE (Nauru i Niue) i això vol dir que no es poden aplicar les anunciades sanciones previstes per a aquestos països com ara la restricció de comerciar amb ells.

Enric Lluch Frenchina és molt clar al respecte: “ si no s’arreglen els paradisos fiscals l’única manera és tornar a què no es puguen moure els capitals lliurement. Si paguen un impost, que es moguen per on vulguen, però sense pagar no. Si cal tornar al maletí ple de diners, es torna, però almenys s’ha de limitar l’eixida del país de grans quantitats de diners”.

Algunes conseqüències de l’especulació al món quotidià

És difícil traslladar totes aquestes operacions en borsa al món quotidià i és important fer-ho per veure el benefici de limitar l’especulació financera, que al cap i a la fi son sols apunts contables en un ordinador.  Per exemple, la crisi de les empreses puntcom és molt característica d’aquesta nova economia, ja que afectà companyies que valien molts diners en borsa però no tenien un valor real que les recolzara, moltes ni tan sols tenien una oficina o més d’un treballador i un telèfon.

L’especulació és especialment greu en el mercat d’aliments que es regula en el Mercat Mundial d’Aliments a Chicago. Quant un particular o empresa compra arròs i blat a la borsa (els dos aliments més sol·licitats per ser els més menjats al món) i acapara una quantitat suficient mana sobre el preu mundial d’aquestes matèries. Per exemple, un comprador ” a ull”  va a avaluar i comprar un camp d’arròs a algun lloc d’Àsia i el ven en borsa per una quantitat A. El nou propietari el ven immediatament per A+ 0,3 i el següent per A+0,5. Tots guanyen un benefici a causa de s’incremente el preu de l’arròs a tot el món, ja que la resta d’arròs en borsa seguirà la mateixa tendència. La tasa Tobin al posar un impost a cada transacció fa més difícil que es guanyen diners d’aquesta manera i podria suposar una major estabilitat per als preus.

Aquest fet és important perquè la volatibilitat dels preus de matèries primeres provoca la fam de moltes persones al món. Enric Pastor recorda com en Espanya el preu de l’oli va passar de 300 pessetes el litre a 700 en una operació especulativa amb una mala collita, i com açò passa contínuament a reu del món. Als collidors de l’arròs d’Àsia dels que parlàvem els han pagat l’arròs a una quantitat A i ara a la tendeta o comerç l’han de vendre a una quantitat que pot ser A+ 0,5, cosa que impossibilita que la gent sense recursos puga comprar-lo a eixe preu, provocant la fam. La gent que decideix aquestos preus ni té un camp, ni té arròs ni potser mai no ha conreat res, però la seua decisió i el seu benefici individual afecten milers de persones al món.

Aquest exemple és extensible a tots els àmbits de bens i serveis, la previsió que els jugadors de borsa fan sobre si un producte o companyia va a anar bé o mal realment provoquen que siga així.

Principals opositors a l’ITF

A la conferència inaugural d’un curs de Drets Humans a Barcelona, Arcadi Oliveres va afirmar que no hi havia una voluntat real d’acabar amb l’especulació financera a pesar de la crisi.

Per exemplificar-ho va explicar que els últims set ministres econòmics d’Estats Units havien sigut especuladors financers de la banca d’inversió Goldman Sachs, una banca molt influent a l’àmbit internacional. De fet, en Europa tres de les noves cares que ens ha deixat la crisi a la política tenen a veure amb aquesta banca. Segons publica el diari francés Le Monde, tant Mario Draghi (president del Banc Central Europeu) com Lucas Papademos (elegit perl a Troika per a assumir el govern grec) i Mario Monti (elegit per la Troika per assimir l’executiu italià) tenen en comú càrrecs d’importància en Goldman Sachs.

Bancs com aquest són els principals opositors d’un Impost per a les Transferències Financeres (ITF). Però no són els únics. Les grans fortunes, les agències de qualificació privades (encarregades d’establir el valor del deute públic dels estats dictant, dictant, de fet, el valor de la prima de risc) i estats particulars como Gran Bretanya i Estats Units s’han oposat frontalment a la taxa. A pesar de què el Parlament Europeu ha aprovat una proposta d’ITF, com que l’aplicació depén de la sobirania nacional la idea ha acabat en paper mullat. A més a més, la Comissió Europea també ha donat llum verda a què es cree aquesta taxa en els deu països interessats, entre ells Espanya, Grècia, Bèlgica, Àustria, Portugal, Alemanya, França i Eslovàquia. Però per alguna raó, els principals governs de la Unió Europea es resisteixen a implementar la proposta. El govern de Rajoy en Espanya ha afirmat que no inclourà la Tasa Tobin als pressupostos de 2014, encara que segons Brussel•les els espanyols recaptarien 5.000 milions d’euros. França, a pesar de portar anys clamant per la taxa (tant des de la dreta com des de l’esquerra, ja que va ser aprovada al parlament fa un temps) també va recapitular en juliol d’aquest any. Tot açò a pesar de què, segons Enric Pastor, “aquest projecte de la Unió Europea és fluix, ja que es contempla la taxa com un impost clàssic i no com una mesura per a disminuir les transaccions financeres especulatives. No produirà perjudicis al lliure pas dels diners”.

El que pareix i a juí propi, és que els Estats han sucumbit a la pressió de la banca i les grans fortunes, encara que L’ITF siga una mesura estrictament capitalista i que no trenca de cap manera en el sistema econòmic actual. Simplement és un intent neokeynesià de controlar i taxar l’única activitat lliure d’impostos. Una reivindicació necessària.

Fonts per ampliar l’informació

http://www.elconfidencial.com/economia/2011/11/16/los-hombres-de-goldman-sachs-toman-las-riendas-de-europa-87844

http://www.abc.es/economia/20131112/abci-rechaza-introducir-tasa-tobin-201311122149.html

http://economia.elpais.com/economia/2013/02/14/actualidad/1360871574_157478.html

http://economia.elpais.com/economia/2013/07/12/actualidad/1373629117_399374.html

http://economia.elpais.com/economia/2012/10/23/agencias/1350995252_977861.html

http://www.setmanaridirecta.info/noticia/goldman-sachs-pren-possessions

Pàgines web d’interés

ATTAC País Valencià: http://www.attacpv.org/web3/

TAX JUSTICE: http://www.taxjustice.net/cms/front_content.php?idcat=2&lang=1

 BLOG: http://www.laeuropaopacadelasfinanzas.com/2009/02/como-las-sociedades-offshore-facilitan.html

ITFA.ORG: http://www.itfya.org/web/guest/home/-/asset_publisher/8Kf0/content/la-dulce-siesta-del-impuesto-sobre-transacciones-financieras?redirect=%2Fweb%2Fguest%2Fhome

Article revisat per Enric Pastor, que a més de la feina que ha fet com a sindicalista i membre d’Attac, es mestre amb l’especialitat de filologia valenciana i de motu propi ha corregit aquest escrit. Gràcies


 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s